1. Intel·lectualisme moral: Posició de l'actitud Socràtica que estableix que és impossible obrar malament expressament i qui ho fa és per ignorància. Defensa que el saber és igual a la virtut.
2. Maièutica: Mètode de Socràtes que expressa l'art de donar a llum a la veritat.
3. Hedonisme: Posició Aristotèlica que defensa que ser feliç és experimentar plaer i aconseguir evitar el dolor. Identifica el bé moral amb el plaer.
4. Eudemonisme: Posició que defensa que ser feliç és autorealitzar-se, assolir les metes pròpies i fer allò que que ens pertoca com a humans. El bé suprem és la felicitat.
5. Autorealització: Aconseguir allò que és propi de l'ésser humà.
6. Prudència: Constitueix la saviesa pràctica perquè ens ajuda a deliberar bé i a trobar el terme mig entre el defecte i l'excés.
7. Autosuficiència: Valer-se per si mateix sense dependre de res ni de ningú.
8. Pau interior: Defensada pels estoics. Fer-se insensible al sofriment i a les opinions alienes, no dependre del destí i ser amos de nosaltres mateixos.
9. Utilitarisme: És un hedonisme social, considera que els éssers humans tenim uns sentiments socials com la simpatia. Consisteix a a arribar a la màxima felicitat per al màxim nombre de persones (Principi d'utilitat).
10. Aritmètica del plaer: Introduïda per Jeremy Bentham. Defensa que hem de fer allò que suposi més plaer i menys dolor, per tant, consisteix a sumar plaers i a restar dolors. Té dos supòsits: Tots els plaers són iguals en qualitat i els de les diferents persones es poden comparar entre si per arribar a un màxim total de plaer.
11. Ètica deontològica: Iniciada per Kant, es preocupa pel deure, li importa la forma i no els continguts, per tant és una ètica formal. L'important és el deure moral.
12. Ètica teològica: Teoria ètica que se centra en la finalitat i no pas en el deure moral.
13. Imperatiu categòric: Ordres que obliguen de forma universal i incondicional i tenen la forma "has de fer x".
14. Autonomia moral: El subjecte es dóna a si mateix la llei moral
